En els últims anys el fenomen de la immigració, especialment intens en el nostre país, ha estat un dels temes principals de debat en el si de la societat. Malauradament, sovint el dogma dels grups extremistes, d’un costat i l’altre, han impedit que es poguessin adoptar les mesures convenients en aquest assumpte. Tant els grups de l’extrema esquerra i multiculturalistes com partits clarament xenòfobs, algun de prou conegut, han tractat la immigració com si fos un tot homogeni. Als primers, això els ha portat a valorar igual una persona vinguda de fora responsable, treballadora i amb voluntat d’integració que a un membre d’una banda llatina o d’un grup que assalta cases, per exemple, i als altres, els ha dut a pronunciar frases prou delatadores. “Tots els immigrants són xusma”, va dir el líder espanyolista dels falsos identitaris. Així, a l’ensems, i per vies diferents, tots dos sectors han ajudat a estigmatitzar el conjunt de la immigració.
I en mig d’aquests extremistes, el gros de la societat catalana, mancada de propostes de sentit comú, car, els partits més centrals han caigut en el parany i la pressió dels grups més extremistes de l’esquerra i han adoptat polítiques que no han fet res més que agreujar el problema, amb un “bonisme” que ha fet molt més mal que bé.
Identitat Catalana, sovint atacada per aquests grups extremistes, ha proposat sempre una via alternativa i sensata respecte d’aquest tema. Cal tenir en compte, abans d’abordar el problema una dada molt important. Ara mateix, en el conjunt de la nació, només un 31,5% dels ciutadans considera el català com a la llengua pròpia, segons la darrera enquesta. En una situació tan crítica, i com a catalans i com a persones que estimem la nostra terra, les nostres propostes han de maldar per assegurar un avenir a la nostra llengua i a la nostra cultura, és a dir, a la nostra identitat. És per això, que la nostra actuació ha d’anar encaminada a establir uns mecanismes legals i una acció en l’àmbit social que afavoreixin la integració en la catalanitat i una responsabilitat del nouvingut envers la societat d’acollida. Estranyament, propostes com condicionar els ajuts socials, la possibilitat d’obtenir un lloc de treball o l’obertura d’un negoci al coneixement de la llengua catalana o a un examen d’integració no han estat plantejats seriosament per cap dels grans actors polítics d’aquest país, tot que en alguns llocs d’Europa ja s’apliquen. I si bé hi podria haver l’excusa que són propostes inviables perquè l’Estat espanyol no les permetria, també és cert que ningú no les planteja en un eventual escenari d’una Catalunya independent.
Només amb aquesta acció, ja passaríem un primer sedàs que faria una selecció entre els qui tenen realment una voluntat d’integració i els qui ja estan còmodes amb el gueto i la no-integració. Perquè és aquí on rau la diferència entre el que planteja Identitat Catalana i els que s’ha estat plantejant fins ara. No s’ha de valorar les persones pel seu origen, sinó per les seves accions. I cal afrontar aquest tema d’una manera valenta i amb mesures tangibles. Separar el gra de la palla, i de la mateixa manera que la catalanitat ha d’estar oberta a sumar persones que, sense renegar mai dels seus origens, aposten per integrar-se a la nostra identitat i fer-la també seva, també ha de ser intransigent amb els qui vinguin a Catalunya amb voluntat de colonitzar-la, d’aprofitar-se’n, de menysprear-la o de cometre delictes.
Ultra això, també cal abordar quin és el model de creixement que volem per al nostre país. Que a hores d’ara només un 31,5% dels ciutadans senti el català com a llengua pròpia és greu i preocupant. Encara que tot l’altre 68,5% fossin tots bona gent, persones magnífiques, aquest no és el model que nosaltres considerem idoni per construir un país. El sistema econòmic ha potenciat aquesta situació, sovint pel benefici d’uns quants, que veuen en l’immigrant la mà d’obra barata desitjada. Un cert acomodament i aburgesament dels catalans d’origen també hi ha tingut a veure, i ha provocat mancança de treballador en alguns sectors, agreujada també pel fet de ser feines massa mal pagades. Cal reconsiderar tot el sistema moral, laboral i econòmic d’aquest país per facilitar que no es converteixi en un país de ciutadans de primera i ciutadans de segona.
Un altre fet que agreuja les dificultats d’integració d’aquest gruix d’immigració tan extraordinàriament gran que ha arribat els darrers anys és que la majoria de catalans parla en castellà a la gent vinguda de fora. A voltes hom es pot preguntar com és que encara hi ha tanta gent vinguda de fora que ha après la llengua si els ho posem tan difícil. Com es pot esperar o demanar als de fora que tinguin més estima que nosaltres a la nostra pròpia llengua, a la qual bandegem a la primera ocasió? Calen campanyes de conscienciació en aquest sentit, però molt més profundes, tangibles i efectives que algunes de “bollywoodianes” que s’han fet fins ara. Els catalans han de recuperar l’orgull i l’autoestima; és el primer pas per assegurar-se un futur.
En resum, Identitat Catalana proposa a la ciutadania Catalunya una autèntica tercera via alhora d’afrontar la problemàtica de la immigració. Una via de sensatesa, lluny de proclames estèrils i dogmatismes falsos. El nou estat català ha d’adoptar mesures legals per assegurar-se que el coneixement del català sigui un requisit indispensable a l’hora de fer vida en el nostre país i per afermar els valors propis de la nostra societat en contra dels qui vulguin colonitzar i imposar el gueto. Igualment, a més d’establir el català com a única llengua pròpia, el nou estat català hauria de potenciar l’orgull entre la ciutadania per la llengua i pel fet ser català, no per cap sentiment de superioritat, ans al contrari, tan sols pel fet que els catalans no només no som més que ningú, sinó que tampoc som menys.
Like this:
Like S'està carregant...
21 abril 2013
Categories: Article . . Autor/a: identitatcatalana . Comentaris: Desactiva els comentaris